PARAULES A L’AIRE

PARAULES A L’AIRE

Quan arriba la primavera d’estiu que ens ofereix com cada any la naturalesa, em dóna  l'oportunidad de poder gaudir d’una passejada pels voltants del poble, carregant la ment de positivitat i al mateix temps alegrant l’estat d’ànim, observar la sereno d’una llum fent un llambreig de l’harmonia del poble, en fa brotar més que mai de les profunditats del meu ésser un sentiment molt arrelat.

Som una  santluïsera enamorada i orgullosa del meu poble, de la seva gent, de les seves costums, dels seus monuments històrics, de la seva manera de ser. Però hi ha un racó  que em fa tenir l’ànima trista i plorosa quan hi pas per el devora, no puc evitar aquesta sensació...és una emoció desbordada, em dóna un malestar, una bufada de negativitat. Els meus ulls no poden veure la soledat i la deixadesa que sofreix, intent controlar aquest sentiment, però no som capaç...la vergonya m’empresona l’esperit.

Ella és pura bellesa, la seva elegància enamora a qualsevol, els anys sembla que no passin per ella. Tota ella és perfecta harmonia, ferma i forta com el primer día, orgullosa de ser del poble de Sant Lluís. El seu nom plàcid fa de muralla a tot el poble, el protegeix de la pau que reina en ell. La seva mirada està trista, ja no creu amb les promeses i lo més trist de tot ha perdut la  confiança. Em sap  greu veure-la amb aquest estat d’ànim, pobre...qui la vista i qui la veu...

La vaig veure nèixer de molt prop amb il·lusió, ella és una part petita del meu ser, m'uneix uns lligams forts cap a ella, aquest sentiment no puc evitar-ho. Quan em parlen d’ella o em demanen pel seu naixement, sent una emoció molt especial, un sentiment d’orgull, admiració i respecte, sincerament per jo és una obra d’art, la més polida de totes.

Avui he decidit compartir amb tots vosaltres aquest sentiment contingut que me provoca aquest dolor al cor, és un bon dia per lliurar el vent les meves paraules que esclaten dins ell carregades de fe i també de nostàlgia. Guardo molt gelosament un silenci atapeït de paraules i promeses arraconades dins el meu cor, però una estranya sensació em té lligada a la desconfiança i  la indignació. És viu  un raconet pur on vibren les esperances que voldria fer d’elles una realitat, oblidar-me de falsedats agafant força les paraules a l’aire disfressades de promeses que s’han perdut pel camí.

La meva queixa sembla passar inadvertida pels suposats responsables, desitjaria de tot cor poder veure-la amb una  vida més alegre el seu  voltant, plena de flors i verdor com el primer dia. Sentir la seva frescor i alegria, ser la Rotonda de sa Pau de sempre. Faré honor a la meva fe que fa lluí  més que mai la meva positivitat obrint la ment i el meu cor, aconseguint un  pont i camí a l’esperança, fent realitat il·lusions desaparegudes, donant vida pròpia i poder a les paraules a l’aire, també a les promeses perdudes.

                                                       Rosa Seguí Seguí