CARTA, L'ART DEL CAMUFALTGE

                                                                      e vagan, llenas de viento sus velas blancas... Yo l o las echa                             

                        L’art del camuflatge

Hem pogut gaudir un any més d’un altre carnaval, sinònim de disfresses i màscares d’extraversió i no sentir cap sentiment de ridiculesa, d’actuar d’una manera que en la vida diària no ens passaria mai pel cap. No importa si la gent ens jutge, critica o ens fa una sentència amb la mirada, tot el contrari, encara més bogeria i disbauxa. Però les coses canvien quan despertem del somni tan seductor i aterrem a la vida real, i ens vèiem damunt un escenari completament diferent, avergonyits, sentir-nos despullats davant els espectadors i tenir la sensació al cós d’una allau de neu  que ens cobreix la nostra vertadera personalitat. Fins que arriba l’hora que el teló està apunt d’alçar-se i decidim entrar en acció, no veiem altra opció que disfressar-nos i anar a buscar una careta que ens vagi bé en cada moment de l‘obra, donant una aparença irreal, d’aquesta manera ens sentim segurs i protegits, trobant la millora defensa per no sentir l’efecte del fracàs. Tenint enllestit tot el vestuari amb la seva corresponent careta, estem apunt per començar el gran espectacle de la vida, viure.

Les persones i els animals ens semblem en l’art del camuflatge, ells són uns grans experts del mimetisme, es camuflen o baraten de color per defensar-se d’un atac i no ser una pressa fàcil, per anar a caçar per la necessitat d’alimentar-se. Nosaltres utilitzem màscares i els seus complements perquè estem tan condicionats per pensar i comportar-nos d’una determinada manera que en la societat que vivim ser autèntic és un acte diria jo casi revolucionari. Quants moments de la nostra existència algú no s’ha posat una màscara i ha trobat una disfressa que li va a conjunt?. Moltes vegades seguim totes les instruccions ben detalladament, sempre fent lo que el sistema imposat ens diu que em de fer per tenir èxits i riqueses materials, però realment el nostre esperit i el fons del nostre cor ens sentim buits i pobres.

Hem estat educats per comportar-nos i actuar d’una manera  determinada, sense deixar florir la nostra pura essència ni poder mostrar-nos autèntics, honests i lliures amb nosaltres mateixos,  sense oblidar-nos que sempre hem de tenir en compte que hem d’esser coherents en lo que en realitat som i sentim. Conscients o insconscientment ens posem una màscara, per confondre una identitat diferent a la pròpia i amb ella interpretem un personatge que agrada els demés. Posar-nos una disfressa per cadascuna de les obres que ens ofereix la vida, tenint un vestuari replè dins un baül, sempre angoixats per si encertem amb el model i si serem acceptats pels demés. Segurament passant el temps pagarem un preu molt alt d’autoestima i seguretat amb nosaltres mateixos. Quan ens mirem el mirall amb soledat i intimitat, ens llevem la careta i ens despullem interiorment, podrem comprovar que és la desconnexió de la nostra vertadera entitat, oblidant qui érem abans de portar-la, sense reconèixer la persona que es reflecteix  el mirall, sentir impotència per no tenir el valor de demanar disculpes el nostre ser, fins i tot tenint la possibilitat de caure dins un precipici.

El problema arriba quan les altres persones han acceptat la nostra careta i ens veiem obligats a posar-la sempre, ajudant-nos a viure el dia a dia, creant un conflicte interior ple de penúries. Les persones amaguem les nostres misèries i frustracions darrera un enfront artificial que sedueix i impressiona els demés. Si meditem podrem observar que com més intentem lluir-nos més revelem les nostres carències, inseguretats i complexes ocults. En el fons ens posem aquestes caretes i cada una d’elles acompanyades d’unes etiquetes: la de la entrevista de feina, una reunió important, la de l’ofici, impressionar en una cita important, la de la simpatia, la de la conquesta, sempre sortir perfectes amb un maquillatge impecable i aconseguir ser la més elegant, sempre regalant un fotografia irreal, plena de muntatges i mentires.

 Molts de nosaltres ens hem posat una careta en moments de la nostra vida, moltes vegades necessària per fer front a situacions que la mateixa vida ens brinda, però sempre intentem amagar una realitat, una manera d’ésser, la nostra pròpia naturalesa, la més pura de totes. Si ens peléssim com les cebes capa darrera capa, arribarien a trobar-nos amb el vertader jo, però la tristor ens evadiria  quan guaités a la llum la solitària estampa d’una ànima nua i perduda, que en realitat és el reflexa en el nostre íntim i confident mirall, el nostre confessor, el qui expliquem amb sinceritat qui som i que sentim quan no ens valorem ni ens estimen pel que som.

No donem tanta importància a qui som, quines decisions prenem o com ens comportem, de totes maneres lo que diguem o actuem en la nostra vida, sempre tindrem admiradors i detractors. Per què fingim? Segurament per la nostra falta de confiança, pèrdua d’autoestima, arribant a fingir una realitat, un ser, i lo més trist de tot, tota una vida.

Hem de cultivar una sana relació d’amistat amb nosaltres mateixos, escoltar la nostra veu interior que ens comunica a través dels pensaments. Només així podrem acceptar-nos, respectar-nos i estimar-nos, fent front a les nostres qualitats, virtuts, defectes i debilitats com éssers humans que som. Estem posant en joc la nostra pròpia llibertat per ser autèntics; deixem florir qui realment som, no tinguem por de mostrar una veritat, no ens amaguem de res ni de ningú, agafem les màscares i les deixem volar sense cap tipus d’enyorança, observant dins el camí de la serenitat com es difuminen de la nostra vida, esborrant poc a poc records que  d’alguna manera ens han fet actuar, alliberar-nos d’elles sense deixar rastre. Lo important és ser i sentir-nos vius, demostrar-nos a nosaltres mateixos qui som realment, agafant coratge i reforçant la nostra seguretat i  veure néixer el poder que cada un de nosaltres duim el dintre.

L’actor còmic Charles Chaplin, gran personatge del cinema mut, va deixar ben definit que la vida era una obra de teatre, que consistia en capítols feliços i també plens de tristor, altres d’il·lusió i d’esperança, lluita i resignació, tenint un repertori a la cartellera d’actors, actrius, titelles, protagonistes i personatges de gran rellevància, tots junts tenint una cosa en comú, la d’ésser humans però que a la vegada ens diferenciem uns dels altres, la de ser éssers únics i irrepetibles.

“ Sé tú, e intenta ser feliz, pero sobre todo, sé tú” (Charles Chaplin).

                                                                   Rosa Seguí Seguí.