RESSENTIMENTS

Quan naixem som nadons tendres i febles, indefensos en el món. Ens consola la calor i la veu de la mare,  ens fa sentir segurs  i protegits, si tenim fam, fred o simplement volem anar abraçats plorem; seguidament l’ésser estimat ens consola, tot és puresa i translucidesa. Mentre anem creixent, el nostre cos és muda,  la  nostra persona comença a encarnar, fins obtenir les embastes de la costura apunt de sargir. També esteim exposats a refredats, malalties i  vulnerables  infeccions, una d’elles és  dura i perillosa interiorment, tots som portadors d’ella, poc a poc ens enverina la sang i l’èsser interior, arribant  a conquerir i atrapar  la nostra essència més pura i apoderar-se  de nosaltres sense deixar-nos  viure plenament, arruïnant  l’ànima. No hi ha cap vacuna per prevenirla, el seu nom és rencor.

És un sentiment d’enemistat i antipatia, la paraula ja ens diu molt d’ella, el seu to agut i penetrant fa que l’expressió de la nostra fisonomia es tensi, endurint les facciones del rostre, com si un acte endimoniat es fusionés amb la nostra personalitat. Aquest ressentiment s’acomoda al dintre, aferrant infelicitat per on passa. És arrelat i molt ferme al dintre, va criant arrels profundes, resultant bastant costós desfer-nos d’ell. És tenaç i cruel, amb una resistencia única, una força destructiva i bestial per l’ànima. Aquest no neix un dia per l’altre, el duim soterrat molt dintre des de fa temps, covant nieró. Es manifesta amb una dosi d’odi i ràbia, fins arribar agafar tirria, la venjança forma part de la malaltia, fins ser capaç de desitjar un dels pitjors mals. L’únic que ens porta és un desencadenat de malalties nefastes, metzinant l’ésser interior.

No podem viure amb aquest ressentiment al cor, el seu debatement dèbil i ple de malvolença fa d’ell malalt i ploraner, no ens deixa alliberar-nos de la seva crueltat, el seu curassament és tan malèfic, capaç de minvar la llum que tots portam al dintre. La rancúnia obstrueix la fluïdesa de la sang d’alegria que navega lliurament pels camins de la llibertat. El nostre ésser es converteix en una barca sense rems ni vela, al mig d’una tempesta veient el factible naufragi amb acceptació. Hem de tenir el valor de lluita, treure la força necessària per sobreviure d’aquesta amargantor.

Existeix una paraula miraculosa que ens pot alliberar d’aquest forat negre, s’anomena perdó, una paraula curta però amplia de sentiments que ens pot alleugerar del mal provocat. Quan la nostra ànima ha absorbit la paraula, rebent una descàrrega benèvol.la i assossegada de serenitat, que ens farà pensar sobre la nostra conducta, deixant anar la por, la culpa i el mal, obrint una porta nova de llibertat, vitalitat, al.legria, amor i pau. Moltes vegades es perdona de paraula, un acta superficial deixant residus  dins el nostre cor, com aquelles marques que queden a la paret, que moltes vegades  intentem amagar dissimuladament, fent apadassaments, fins que un dia tornes esgratinyar i et surten totes de sobte, et fa reviure tot de nou. L’altre manera és saber perdonar de cor, és un camí llarg i costós i a la vegada una ensenyança constant, mentre vagi passant el temps li donarem gràcies  per haver entrat a la nostra vida, de cada vegada adquirirà un lloc privilegiat, obtenint serenor i una mirada plena de llum. Ella és una eina de la felicitat, crec que la més rebutjada, molts preferim l’orgull davant la humil.litat. Existeix una frase célebre de la Mare Teresa de Calcuta que diu: “Perdonar requiere amor, olvidar requiere humildad”, aquesta expressió és fruit de tanta rancúnia que habita en aquest món.

Perdonar i ser perdonats alleuja una càrrega interior molt pesada, quan perdonam feim un acte de bondad a nosaltres mateixos, ens feim un regal, tenim que oblidar de cor. Ja sé que cada persona sap el mal que dur el dintre i la força en que el conserva, cada un de nosaltres som un món diferent, tenim la nostra manera d’encaixar, pensar i aceptar les coses. Sincerament crec que no podem viure amb aquesta xacra, hem de deixar anar el sufriment, hem d’alliberar-nos de nosaltres mateixos, intentar oblidar dolentes actuacions i paraules agres, estimar-nos tots una mica més, no ens portarem res d’aquest món en el que vivim quan hagi arribat l’hora de la nostra partida, tot el que hem obrat quedará de record pels altres. Deixem enrera el passat i continuem  caminant endavant, encara que ens costi, ho hem d’aconseguir per la nostra pròpia  felicitat. “No dejes que muera el sol, sin que hayas muerto tus rencores” (Mahatma Gandhi) .                                                                              Rosa Seguí Seguí.

RESSENTIMENTS