PER A TU

PER A TU

Novembre és un mes d’aquells ple de nostàlgia i records amargs, un recordar més intens i profund, reviure la partida inesperada i tràgica d’un ésser molt estimat. Mentre vaig escrivint aquesta carta, el coll es nua, noto el cor abatut i els ulls plens de  llàgrimes, però em veig amb coratge de seguir. El seu destinatari era un ésser ple de llum, una ànima única i irrepetible. Aquestes quatre lletres van dirigides a la persona que me va donar la vida... és per a tu.

La teva partida va ser de sobte, sense poder tenir l’oportunitat de dir-te adéu, deixant la meva ànima buida, tancada, dessolada, amb el cor trencat i fred, com el dies grisos i freds de l’hivern rigorós. Me vaig adonar al cap d’un temps que el teu viatge era de no tornada, etern, va ser la ruptura carnal del nostre cordó umbilical, aquell que em nodria dins la teva panxa, encara que mai se podrà rompre definitivament. Te’n vas anar com tu desitjaves, no donant empatx a ningú, per mi va ser un robatori, cercant culpables, demanant-te per què havies decidit deixar-me tan inesperadament... per què... Se’n va ensenyorir-se de mi un sentiment de desolació i devastació.  Anaven passant els dies i no et veia, no me cridaves per telèfon, no sabia res teu... La meva sensació era de desesperació, em demanava si realment havia succeït... No podia ser, no era la teva mort. No podia ser de cap manera. El meu cap era incapaç d’encaixar tan terrible pèrdua.

Em vas donar un bon mestratge de bondat, humilitat i senzillesa, també a saber callar. La teva calidesa i riquesa era immensa, el teu somriure encomanadís feia de tu única. El teu nom ple de dolçor era el proveïment de les abelles a totes les flors, aquelles que cuidaves amb tant d’amor i adoraves, eren la teva font de plaer. Et vas crear un món de felicitat dins una bombolla, cuidant el teu jardí, que era el mirall de la teva polidesa. Eres capaç de llençar gel damunt el foc i escampar caliu damunt la neu, cercant sempre l’harmonia. Tenies molt clar quin era el teu lloc en cada moment.

Aquell trist començament d’any no va existir per a mi al calendari. Van ser dies d’irrealitat, de no acceptar que no et tingués el devora, imaginant-me que no havia succeït res. Vaig tenir l’esperança de que fos un mal somni. No em va donar temps poder cuidar-te com tu vas fer-ho, donar-te l’amor que et mereixies. La teva mort va ser una dura lliçó de la vida, a passar de tot, he aconseguit treure la llum de lo succeït, la teva partida ha estat un creixement interior molt profund, els teus llibres que van arribar a les meves mans van ser el començament per la meva passió a la lectura, aquells tan profunds i cercant respostes, també em vaig refugiar en l’escriptura, escrivint sentiments continguts que no em deixaven viure... Gràcies, he aprés moltíssim, vas fer-me veure que no ens podem aferrar a les persones, que tenim que assumir les situacions que nosaltres hem decidit crear, sembrar bona llavor per recollir bona collita, que el valor material només aporta rancúnia, donar amor i fer les coses amb estima i delicadesa. Passant el temps m’he adonat que vas ser la gran protagonista, deixant un buit impossible d’omplir. M’has donat una gran lliçó de saviesa.

Demanar-te perdó per culpar-te de la teva partida, havia arribat la teva hora, i si en qualque moment també et vaig fer patir és que aquella boira espessa no em deixava veure l’horitzó. De  llavors ençà, he traçat el meu camí, tenc una família meravellosa, tres fills que són la meva força, sempre al meu costat la persona que tant apreciaves i estimaves, i que em va ajudar moltíssim a acceptar la realitat de la teva anada. També dir-te que no he perdut la comunicació amb la tia, ella també va ser el meu costat, recolzant-me, al dia d’avui ens veiem de tant en tant, fent la nostra xerradeta sempre profunda i posant el final el nostre toc  d’humor, tenim un lligam especial, encara recordem aquella frase que sempre em deies: el món són quatre coses: fer, desfer, buidar i omplir.

Ets molt viva dins el meu cor, ets aquell resplendor que me il·lumina per allà on pas. Quan arribi el final del meu camí, ens trobarem i juntes gaudirem d’aquell horitzó que en va quedar pendent. Fins després, ma mare, gràcies per haver existit i donar-me la vida.  

Cada dia surt el sol amb la mateixa força i entusiasme, donar-li les gràcies a ell i a l’aire pur que respirem i a la vegada ens alimenta, perquè en aquesta vida estem de pas, simplement naixem per morir i no hem de tenir por d’aquesta paraula, forma part nostre i no la podem evitar. Tots tenim un gran secret, no som conscients del potencial que duim al dintre, fins que tenim que enfrontar-nos a determinades situacions, en aquest cas una pèrdua efectiva. És un aprenentatge constant i de les coses dolentes, jo diria millor menys bones, sempre hi ha una llum, per petita que sigui sempre hi és i l’hem d’anar a buscar, et fa enforti



                                                                         Rosa Seguí Seguí.