Per els meus tres fills, son una bendició.
A la meva germana gran, el temps...només el temps.
Per a tu que m'ajudes a creuer aquest tram del pont de més dificil accés...sempre el meu costat.
Mare...deus riure més d'una estona...
Aquest escrit es publicarà a sa revista S'auba, gracies Toni, també a n'es Diari Menorca.
Companyera inseperable en aquesta nova aventura, la música,
http://www.youtube.com/watch?v=n4RjJKxsamQ

Jutjat discriminatori

 Avui dia ser un ciutadà més i lluitar per les teves pròpies decisions personals d’una manera sana i saludable s’és mereixedor d’una condecoració. Es converteix en uns autèntics debats populars i un vertader delicte públic intentar ser un mateix. Ser arxiver de les teves pròpies vivències i records és censurable per espoliació; aconseguir fer una cursa amb esforç i lluita personal  per arribar a l’objectiu proposat és sinònim d’uns severs dictàmens de discordança; desitjar fer escalada i arribar amb perseverança i constància al cim tan anhelat és tota una injúria; desfullar pensaments a l’aire lliure, motiu de controvèrsia; ser constructor de fortaleses i arquitecte del teu futur, discrepància assegurada; néixer dins una nissaga anomenada i decidir brillar en el que fas amb sensatesa, al·licient especulatiu amb espionatge agregat. Tot açò plegat arriba a ser de jutjat de guàrdia discriminatori.  En fi, viure i no sentir-se una víctima d’una esclavitud social és tota una peripècia, sobreviure i no culpabilitzar-se en una societat de tribus de tafaneria és un autèntic acte de heroisme.

Arribar a una etapa de la teva vida i atrevir-te a creuar el pont, travessant un desert personal confiat que en sortiràs reforçat, és una font de deliberació popular. T’enfrontes a una sèrie de critiques injustes, judicis inesperats, profanacions interiors, tortures psicològiques fastigoses. La fiscalia fa un diagnòstic escrupolós de la teva més pura essència, conseqüentment, a la sala els jutges de carrer dicten una sentència cruel per l’ànima, sense saber la realitat de la causa ni coneixen realment la persona. Trobar-te un jurat popular que entre ells existeix un complot, amb una conspiració confabulada en contra teu dictaminant una sentència esgarrifosa, sense poder tenir l’opció de defensar-te, legitimar, exculpar, excusar, disculpar, opinar, acabes sent un presidiari encadenat, amenaçat  per ser fidel a les teves pròpies conviccions, acorralat per una culpabilitat irreal, arriat per una torrentada de mentires abstractes, privat d’un esperit en llibertat i lapidat pel simple fet de lluitar per un mateix.

La gent de peu som molt propensos d’una manera sana o insana a jutjar gratuïtament els demés, moltes vegades ens dediquem a fer un litigi amb un procés de negació cap a la persona i la processem de primera mà en un tribunal de primera instància de lo penal. L’ofici de jutge és dur i difícil, col·legiats atapeïts fins l’anima de lleis jurídiques. Ser un magistrat vocacional avui en dia té el seu mèrit, ser equànime ho és encara molt més i no és gens fàcil, però ser un simple personatge transvestit de jutge de carrer no té gràcia ni elegància.

Tots tenim guardades moltes capacitats i qualitats de les que no som conscients, tresors poderosos amagats interiorment que són necessaris descobrir, utilitzar, rendibilitzar i practicar. Voler tenir un ofici que no ens pertany es perillós, jutjar els demés amb una executòria destructiva interna és una d’elles. Forman part d’una societat de xafarderia, moltes vegades morbosa, amb les seves pròpies lleis de carrer, moltes d’elles desmesurades. Les persones  processam  i  jutjam intencionadament o no, però aquesta  sentència ens pot condicionar els nostres pensaments i accions positives amb un atractiu suggerent pel nostre benestar interior si no tenim uns principis ben arrelats i interioritzats. Senyories, hauria d’estar penat el jutjar la gent sense abans haver-se jutjat a un mateix.  Ser el protagonista de la teva pròpia vida avui en dia en aquest món de criticaires curiosos és una genuïna heroïcitat. ”La vertadera professió de l’home és trobar el camí cap un mateix” (Hermann Hesse).

Rosa Segui Seguí