En
un planeta anomenat Terra
Hi havia una vegada,
i mentida no és, un món que no gaudia precisament d’una bona salut, i els habitants
que vivien en ell, tampoc. Els humans constantment vivien en un entorn esgavellat,
contactes socials amb ombres de diplomàcia, papers firmats estressats, trajes de sastre amb firma de prepotència,
es donaven la mà pel simple poder de l’avarícia, mirades ambigües, fets traïdors.
Havien fet una creació per obligar el cos a moure’s d’una manera determinada,
condicionant tots els seus sentits i la del món en que vivien. Les relacions de
la gent significaven un intercanvi d’energies no renovables, que anava avançant
de cada vegada més pel camí de la negativitat, minvant l’alegria tan per ells i
pel món que habitaven. Havien perdut l’equilibri de la vida i la seva harmonia,
que era el més important; d’açò va venir el desordre, per tant el caos i, el
pitjor de tot, la malaltia.
El món va començar a esvair-se,
a trobar-se feble, poc a poc anava emmalaltint, contaminacions, canvis climàtics,
brutícia a la mar, pobresa extrema, patiment de fam, arrancant d’arrel les
seves selves. La gent es va començar a obsessionar per crear un bombardeig dialèctic amb
un projectil d’una carcassa hostil, vivint immersos dins la violència, guerres,
discriminacions de races, arribant les epidèmies, fissures mentals, jugant
partides d’escacs nuclears, fent jaque-mate,
jugadors d’un dominó perillós, enganxats al joc del parxís, fent moure les
fitxes d’una manera tramposa i hipòcrita, sense adonar-se que agafaven una
malaltia patrocinada per els mateixos, ferint amb dolor el seu món.
Un bon dia, de sobte,
va aparèixer un mestre de la saviesa universal presentant un joc molt motivador
de nom “Virtuts”. Consistia en tocar l’instrument de l’arpa cada dia, amb coherència,
voluntat, honestedat, dignitat, humilitat, solidaritat, bondat, educació i prudència,
fent un bon raonament personal; ells mateixos amb la música de l’arpa protegien
la salut i curaven la malaltia de les persones i del món en el que vivien. Havien
fet destrossa de les coses valuoses i fonamentals, de valor incalculable i de vegades
desgraciadament irrecuperables, com la salut física, psíquica, espiritual i,
sobretot, la salut del seu planeta. Els
habitants van quedar tots bocabadats davant la mestria del savi, fent una bona
meditació: el món avançava i anava evolucionant, però ells ho acceleràvem tot
d’una manera destructiva i sense escrúpols, fent força a un reflex de la seva
mal sana salut, actitud, respecte, compromís i falta de responsabilitat.
Aquest bon senyor va comunicar
també que existien unes infusions molt delitoses d’una gran confiança per no
defallir i agafar forces per alleugerar l’agressivitat del mal existent, no necessitant
recepta del dispensari metge. Un antídot de gran potencial el més poderós i eficaç,
el remei més natural, terapèutic, gratificant i sublim de tota la història, l’estima.
Moralitat del conte:
l’amor es una font d’energia natural i positiva de la humanitat i del món. Salut
és vida i la vida en el món que vivim és meravellosa, si aprenem a valorar-la i
estimar-la, i açò...mentida no és.
“Hi ha moltes persones amb una vista perfecta que són cegues amb
respecte les seves percepcions, i d’altres amb un oïda perfecte que són
emocionalment sordes. Aquestes persones, no obstant açò, són les úniques que no
s’atreveixen a posar límits a la visió d’aquelles altres que, deficients d’un
dels sentits, posseeixen voluntat,
ànima, passió, imaginació i sobretot estima.” Helen Keller
Rosa Seguí Seguí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada