Et desig molt bona ventura, Aina.

 

Un romanç afortunat.

La música forma part de la nostra vida, celestial es el so que produeix un objecte quan vibra i gloriós l’instrument que ho fa sonar. Si tingués en les meves mans una vareta màgica transformaria aquestes paraules a un so musical i juntes cantarien a un ritme magistral, les vestiria d’enamorament per interpretar una bonica història d’amor entre unes notes musicals i el seu compositor, la simbiosi més poètica a la relació que mare-fill/a té, aquella meravellosa història d’amor que comença molt abans de donar a llum, un lligam afectiu miraculós alimentat per una corrent profunda que va lligada de cor a cor amb unes arrels sentimentals amoroses, i que existirà com un cordo umbilical que no s’acaba de rompre mai del tot.

No sé molt bé com començar aquesta historieta, la puc titllar com un romanç afortunat; romandre mirades al cel i escoltar el seu silenci amb paciència, fent reflexions oportunes i útils, minvant, transmutant i oblidant de manera transitòria tot cansament, convidant una simfonia de sentiments i sensacions d’instint matern, divins polsims màgics al compàs d’una portentosa orquestra de emocions que és sent al cantar a l’esperança.

 Ella, estimada esperança que cerca i recerca, trobant un racó al cor per fer-hi estada; partitura de bondat i alegria per fer un somni possible, perquè la fe arreli fonaments i regali un repertori de melodies sanes i saboroses donant pau a la seva consciència.

 No hi vaig anar sola, m’ha va acompanyar i alimentar, aquell ser que portem a dintre, tan misterios i tan real alhora que el nostre cos se’n fa ressò que anomenem vida de l’esperit, aquell que ens fa elevar els nostres pensaments per sobre dels pensaments que conviuen amb nosaltres diàriament, i ens fa entendre que és possible una certa felicitat enmig de totes les contradiccions i adversitats, com aquell raig enmig d’un cel serer. 

Era petitona i el seu cor era una cantarella amb una tonada més aguda i desafinada, i ara, fent un cant de ajuda, hem viatjat per aconseguir vibrar una música sense deixar de cantar amb alegria, per resoldre un paissatge, el més polit, el més important per continuar caminant al so d’un cançoner, d’un cantar; cançó intima com aquella cançoneta dolça que me va regalar tot just fa dotze anys ... els batecs del seu cor. “Que Déu beneexi  sempre el nostres fills, dons a nosaltres ja ens va beneir amb ells” (José Saramago, premi Nobel de literatura).

https://www.youtube.com/watch?v=r5yaoMjaAmE

 

T'estim
Rosa